dijous, 30 d’agost del 2012
divendres, 24 d’agost del 2012
Del latifundi al minifundi: una connexió d’altra velocitat
|
Q
|
uan estudiava Física i Química
durant el batxillerat, recordo que un corrent elèctric s’estableix quan els
electrons (càrrega negativa dels àtoms) generats mitjançant un camp magnètic es
desplacen a través d’un fil conductor des d’un pol negatiu a un positiu per
diferència de potencial. Doncs bé, aquest conglomerat de països que formen la
Unió Celti-Ibèrica de comunitats cafeïnades, on hi ha camp magnètic que genera
càrrega negativa que flueix a gran velocitat cap els pols negatius, generant un
corrent d’alta velocitat està a punt de saturar el seu nucli per la histèresis
induïda per una diagnosis errònia de la composició dels materials del nucli.
Els problemes s’ha de solucionar
des de les arrels, no amb remeis superficials que només tenen com efecte aturar
momentàniament la inflació. En aquesta confederació de comunitats cafeïnades,
tenim una diferència de potencial de molt altra velocitat (abreujarem a partir
d’ara amb AVE), formades per materials latifundistes i minifundistes. I ara
torno als meus estudis de batxillerat, segons em ve a la memòria (tot i haver
estudiat amb continguts històric i geogràfics generats en temps del gran pare
dictador del que els polítics actuals –esquerres i dretes- són hereus); una de
les causes de l’endarreriment d’aquesta confederació de comunitats
descafeïnades, ha estat les formes d’organització tant de la terra com del
treball, clarament ineficients, com han estat els latifundis i minifundis, que
provoquen unes estructures poc productives per alimentar aquesta diferència de
potencial del corrent que flueix des entre dos pols positius i negatius,
provocant grans onades de migracions d’elements positius i negatius sense
desnaturalitzar la composició dels nuclis; aquestes estructures productives
tenen uns cicles d’histèresis clarament saturables, tot i tenir un fil conductor
(AVE) de molt alta velocitat, el potencial generat pels motors amb nuclis de
cicle d’histèresis curt fan que quedin saturats, amb el risc que indueix a
provocar un curt circuït per no poder absorbir tot aquest potencial.
Per tant doncs, construint línies
de molt altra velocitat, sinó no hi ha un canvi de l’estructures dels nuclis d’aquests
pols negatius, per transformar-los en positiu, permeten que flueixi el corrent
d’alta tensió sense que es col·lapsi el sistema; connectant-los amb els
corredors necessaris perquè arribi el corrent amb la intensitat necessària
perquè el nucli d’aquesta estructura no es saturi, i el motor que acciona pugui
fer el treball necessari per desenvolupar la màxima força i velocitat. Per tant, no per molt córrer arribaran més
lluny, sinó es tracta de córrer a la velocitat necessària per que el cicle d’histèresis
no es saturi i el motor pugui desenvolupar la màxima força del seu potencial.
Moltes gràcies per llegir-me.
Del latifundi al minifundi: una connexió d'altra velocitat
Els conceptes físics d'histèresis, diferència de potencial i corrents d'electrons, ens poden utilitzar com envidència empírica de les composicions i estructures que configuren els diferents nuclis de comunitats autònomes de la Unió celtíbera descafeïnada.
Prémer aquí per veure document
Prémer aquí per veure document
divendres, 3 d’agost del 2012
Una aproximació a les perspectives sobre els futurs i els preus dels cereals.
Amb relació a una pregunta que em va un estudiant formular, sobre una sequera als EEUU podria
fer augmentar el preu del blat, vaig contestar entre d’altres argumentacions
que els futurs et podrien donar una resposta, he trobat aquesta plana on podràs
localitzar tota la informació sobre cotitzacions de matèries primeres i llurs
futurs:
Per què entenguis una mica com
funciona el mercat mundial dels cereals, en el teu anàlisi has d’identificar
qui són els principals productors: EEUU, Rússia i Argentina, entre d’altres.
Altrament, tu ho saps millor que
jo el blat i els cereals en general, és un producte que es pot emmagatzemar
durant anys, per tant es pot comprar quan el seu preu és baix per vendre’l quan
augmenta.
També hi ha mercats organitzats
on aquesta mercaderia cotitza segons paràmetres d’oferta i demanda, aquestes
oferta i demanda es veu condicionada per un factor especulatiu (en sentit
positiu), el qual provoca que dins la pròpia oferta i demanda hi hagi un
component no destinat al consum, sinó que prové de decisions en vers a
expectatives; aquest component és positiu, ja que provoca una oscil·lació en el
preu, motivat per situacions en les que l’oferta disminueix o bé la demanda
augmenta, com pots llegir en el següent article:
-
http://www.cincodias.com/articulo/mercados/futuros-trigo-disparan-ee-uu-suspender-rusia-exportacion/20100805cdscdsmer_12/
(vigila que aquesta notícia és del 2010).
Per tant, el component
especulatiu malgrat que en moltes ocasions se’l culpabilitza de l’encariment
dels preus, el que està fent és evitar oscil·lacions encara majors dels preus,
tant a la baixa com a l’alça, una situació de sobre oferta que faria disminuir
els preus per sota els costos de producció, provocaria que molts productors
deixessin de cultivar aquest cultiu per passar-se a un altre on té millors
expectatives, generant un gran augment pel següent període perquè disminuiria
l’oferta; en canvi, si quan el preu està baix, els especuladors entren en el
mercat, augmenten la demanda, facilitant que els preus no tingui un descens
tant abrupte, molts productors poden continuar produint en anys següent; i
l’inrevés, una previsió de disminució d’oferta, aquest blat emmagatzemat en
èpoques de preus baixos, facilita que quan entra al mercat no augmenti tant; el
resultat és: per una banda una producció
més regular i les oscil·lacions dels preus són molt més suaus, com pots llegir
en l’article:
Quina és la situació actual del mercat mundial, primer anem
a confirmar la meva conjectura inicial amb una radiografia de productors i
importadors globals de cereals:
Segons aquesta informació t’adonaràs que EEUU és el
principal exportador mundial amb una quota del 30% del blat de moro i blat,
seguida de la UE amb un 9%, Canadà un 8%, Ucraïna un 7,5%, Argentina un 7,5%,
Rússia 7,3% i Austràlia 6,8%.
Què succeiria amb el preu
mundial si el màxim productor mundial de cereals EEUU, suspengués les
seves exportacions o bé reduís la quantitat exportada, que de fet va succeir
durant l’administració Bush quan el preu del petroli va atansar els 168 dollars
el barril (veure article annex 1: http://www.google.es/url?sa=t&rct=j&q=&esrc=s&frm=1&source=web&cd=6&ved=0CIgBEBYwBQ&url=http%3A%2F%2Fwww.centrodenavegacion.org.ar%2Fnovedades%2Ffeb2007%2FOjo%2520con%2520el%2520biocombustible.doc&ei=lpEbUPb1NsXLhAezqIHoCA&usg=AFQjCNE7aI5q6jNry7qWpiAZuWlp68S84Q&sig2=bqTQo9FX2Iwn6bHwunYPEw
)?
Doncs t’ho resumeixo amb la següent gràfica:
En primer lloc, del article se’n desprèn que entre un 25% i
un 50% de la producció de cereals se’n va destinar a la producció de
biocombustibles, això significa en termes mundials un reducció de la seva
capacitat d’exportació d’entre
aproximadament d’una tercera part. Per tant, la gràfica quedaria de la següent
forma (no s’ha utilitzat dades reals, per una anàlisi més detallats hauríem de
prendre dades reals, per elaborar les gràfiques i obtenir graus de senilitat o
elasticitat per saber els pendents d’oferta i demanda).
Com pots veure (tot i que el gràfic està al revés, ja que
s’hauria d’invertir, però he aprofitat un gràfic que tenia fet), doncs com pots
observar el preu mundial augmenta.
Aquest efecte és a curt termini, ja que com molt bé saps, un
preu mundial superior, és un incentiu a una major producció, molts països
transformen els seus conreus cap aquest tipus de cultiu augmentant la producció
i transformant la seva importància relativa dins la distribució del comerç
mundial, no he trobat dades actuals, però n’estic segur que ha canviat en els
darrers anys; fent una estimació personal, estic segur que Argentina i Brasil
han augmentat la seva producció i importància relativa, juntament amb Rússia,
Ucraïna i la EU; com reflecteix l’article sobre la sequera a Rússia que ha
tingut un important repercussió amb el preu dels cereals, o bé les restriccions
que la UE ha promulgat contra les importacions Argentines a rel de la
nacionalització de IPF.
Per tant, com pots veure la situació i perspectives dels
mercats de cereals en general i del blat en particular han canviat en els
darrers anys; el que implica que una sequera a EEUU, ja no és tant determinant
en el preu mundial, sens dubte pot tenir efectes, però no són tant importants
com ho van ser en el passat, quan era el principal productor i exportador
mundial. Tot i això, s’hauria de fer una anàlisi molt més acurat cercant dades
de sèries històriques per tal d’observar quines són les perspectives reals.
Annex 1:
Ojo con el biocombustible: Los peligros del
etanol
POR JAVIER BLAS
El autor -en su Blog
de la OPEP- plantea una visión diferente sobre la producción de biocombustibles
para sustituir el crudo.
LONDRES (
Expansión). En un cínico diálogo en la serie 'The Wing West'
(Warner Channel), el candidato demócrata a la presidencia de USA, Bob
Russell, discute con su jefe de gabinete, Will Bailey, sobre si apoyar o no los
subsidios para el etanol justo antes de un discurso en Iowa, el Estado del maíz
por excelencia en USA.
-Se necesita más petróleo para transportarlo,
cultivarlo y fertilizarlo del que ahorramos con el -argumenta Russell.
-¿Señor, no estará pensando en cambiar el
discurso?
-No te preocupes. No soy un suicida. Voy a hacer
la promesa [de apoyar los subsidios si es elegido Presidente].
Con Iowa jugando un papel clave en las
primarias estadounidenses -en la campaña de 2008 será el 1er. Estado en elegir
a un candidato- pocos políticos se atreven a cometer el suicidio de no apoyar
la mezcla de subsidios, maíz y etanol.
En la campaña de 2004, sólo el
republicano-centrista John McCain lo hizo, con resultados negativos.
El cinismo de 'El ala oeste de la Casa Blanca'
en su episodio de la sexta temporada 'King Corn' ['El rey maíz'] es clave para
entender otro punto de vista sobre el discurso sobre el estado de la Unión de
2007 de George W. Bush, en el que el Presidente de USA respaldó un
drástico incremento en la producción del etanol como contrapeso a la
"dependencia del petróleo extranjero".
Bush ha prometido que USA producirá en 2017
alrededor de 35.000 millones de galones [3,78 litros por galón] de etanol al
año, frente a los actuales 5.000 millones. La nueva cifra quintuplica el
objetivo de 7.500 millones marcado hasta ahora para 2012. La mayoría del etanol
en USA utiliza maíz, soja y otros cereales como materia prima.
"Durante demasiado tiempo nuestra nación
ha dependido del petróleo extranjero", dijo Bush en su discurso. "Y
esa dependencia nos hace más vulnerables a regímenes hostiles y a los
terroristas, quienes pueden provocar grandes disrupciones al trasiego de
petróleo, elevar el precio del petróleo y causar un grave daño a nuestra
economía".
El anuncio de Bush representa un paso más en
una política que ya tiene casi 3 décadas.
Desde 1978, con la ley de fiscalidad
energética [Energy Tax Act], USA ha subvencionado la industria del etanol. Los
simpatizantes de la industria, entre los que se encuentran los granjeros que
cultivan el maíz, aseguran que el etanol es un sustituto de la gasolina que
ayuda a reducir la dependencia energética y mejora el medioambiente.
Sin embargo, existen grandes dudas de que ese
sea el caso. La Agencia Internacional de la Energía, por ejemplo, señala en su
reciente 'Perspectivas Energéticas Mundiales 2006' que la fabricación del
etanol consume el equivalente a un 80% de la energía que genera y apenas reduce
las emisiones contaminantes.
"Las cosechas tradicionales, como maíz y
otros cereales, [...] requieren de tierras de cultivo de primera calidad y un
uso substancial de fertilizantes y pesticidas químicos", dice la agencia.
Y añade: "La producción de esas cosechas aumentará la competencia mundial
por tierras arables, aumentará la presión para convertir bosques en campos, y
elevará el precio de los alimentos y los piensos".
De hecho, el precio del maíz en Chicago se ha
duplicado en los últimos doce meses, hasta alcanzar un máximo de 10 años. En
España, el precio al por mayor del trigo ha subido un 30%. Tal es la subida,
que se ha acuñado el término 'etanoinflación' para definir el incremento del
precio de alimentos básicos debido al consumo de cereales para la fabricación
de etanol.
Muchos temen que de seguir así, se producirá
una batalla entre quienes quieran usar el maíz para fabricar combustibles a
base de etanol y quienes pretendan continuar usando el maíz como alimento.
De hecho, para lograr los objetivos de Bush y
suponiendo que la mayoría del incremento de la producción de etanol tenga como
material prima el maíz, se estima que será necesario plantar otros 30 millones
de hectáreas de nuevos campos con ese vegetal.
Hoy, los campos de maíz en USA ya ocupan 32
millones de hectáreas, por lo que para doblar la superficie u otros cultivos
serán desplazados o será necesario convertir más bosques en campos.
"El mayor desafío será lograr la
creciente cosecha necesaria para aumentar la producción de etanol", dice
Kevin Norrish, de Barclays Capital en Londres.
"La agricultura intensiva requerida para
lograr las cosechas extras difícilmente se puede considerar como 'verde'. De
hecho, la producción de etanol a partir del maíz es intensiva en energía y
menos eficientes que otras formas, como la producción a partir de caña de
azúcar".
Norrish estima que hoy en día el 25% de la
producción estadounidense de maíz se destina al etanol y que esa cifra subirá
en diez años al 60% si los planes de Bush salen adelante, lo que provocaría
dramáticos incrementos en el precio del maíz.
Otros estudios, como el de Alexander Farrell
en 'Science' son algo más positivos, pero aún así destacan que hoy en día la
fabricación de etanol consume un mínimo de un 77% de la energía que luego
libera y, en algunos caso, hasta el 94%. En cuanto a las emisiones, Farrell
señala que el ahorro es de entre el 6% y el 23% con respecto a la gasolina.
Todo podría cambiar si se produce un avance
tecnológico que haga competitivo el denominado -etanol-celulosa-, que se podría
obtener de desechos orgánicos. Pero nadie espera que ese avance se produzca,
como pronto, hasta 2015 ó 2020.
Paul Sankey, de Deutsche Bank en Nueva York,
ve problemas similares: "La mitad del objetivo de producción depende de
una tecnología (etanol-celulosa) que hoy en día es increíblemente cara".
¿Cómo ha sobrevivido la industria del etanol
hasta ahora con todo en contra? Ayudas fiscales. Grandes ayudas fiscales. Cada
galón de etanol recibe una ayuda fiscal de alrededor de US$ 0,50, que según el
grupo 'Taxpayer for common sense', que vigila el uso de los impuestos en
Washington, "sólo tiene un propósito: impulsar artificialmente la
producción de maíz y etanol".
De hecho, el argumento de que la producción de
etanol tiene algo que ver con la defensa del medioambiente y no con la
protección de los políticamente influyentes granjeros del maíz y la industria
del maíz se viene abajo al comprobar que USA grava con un arancel de US$ 0,54
por galón la importación de etanol extranjero.
"Esto muestra
a las claras que la política sobre etanol está enfocada a apoyar la producción
doméstica de maíz y etanol que a proveer a los ciudadanos de un combustible
barato y eficiente", dice 'Taxpayer for common sense'.
dimarts, 31 de juliol del 2012
dijous, 7 de juny del 2012
Efecte desplaçament: una anàlisi per proposar millores i solucions a la situació de crisis actual
Descarregar fitxer prémer aquí
1. Sector
públic i problema del deute:
2.
Sector privat: sector financer
3.
Sector privat: una aproximació al sector
empresarial no financer
4.
Economies domèstiques: atur, qualificació, renda i demanda agregada.
http://cincodias.com/cincodias/2013/11/12/mercados/1384284428_267336.html
Descarregar fitxer
Efecte desplaçament:
una anàlisi per proposar millores i solucions a la situació de crisis actual
Segons Mondigliani Miller, la
valoració d’un actiu financer a llarg termini ve determinar pel descompte de
fluxos futurs, com una acció en principi no té cap venciment definit pel
principi d’empresa en funcionament, utilitzarem com càlcul per mesurar el valor
d’una acció una renda perpetua, és a dir pel quocient entre els fluxos esperats
futurs i la rendibilitat esperada:
Els beneficis esperats estaran en funció de
l’evolució històrica en la distribució de dividends, per les estratègies i
polítiques (comercials, expansió, adquisicions o fusions i/o reestructuracions
empresarials) de l’empresa en el futur, condicionada per la volatilitat del
sector de l’activitat en el que operen.
Tanmateix, la rendibilitat esperada estarà
condicionada per una banda per la rendibilitat dels títols de renda fixa de
deute públic, per altra hi ha dos components de risc addicionals que influeixen
amb la tassa de rendibilitat esperada:
el risc sistemàtic o volatilitat del
conjunt de valors cotitzats en un mercat, conjuminat amb el risc individual que cada empresa
presenta segons la seva posició competitiva. Per tant, la fórmula definitiva
ens resultarà del següent forma:
D’aquesta fórmula es
dedueix que qualsevol variació en la prima de risc té un efecte inversament
proporcional al valor teòric de l’acció. Per tant, hi ha una correlació
negativa igual a 1 entre prima de risc i el valor accions o en l’agregat del
índex borsari corresponent, com per exemple l’IBEX. Veure càlculs efectuats
sobre els històrics de tres valors cotitzats (Repsol,
ACS i ACERINOX).
En un context de risc
país com l’actual, on la prima de risc té una clara influència en la inversió
privada en renda variable, com demostra la correlació inversa entre renda fixa
i renda variable, provocada per l’efecte
atracció del la prima risc de la renda fixa emesa per l’estat sobre
l’oferta de diner, genera una reducció del valor de cotització de la renda
variable, ja que aquesta es valora a partir dels rendiments que aquestes
empreses poden donar a partir dels seus actius, els quals a curt termini no són
susceptibles de variacions; per tant, si augmenta la prima de risc, com els
beneficis esperats no poden augmentar en el curt termini, “ceteris paribus” un risc sistemàtic i individual de cada empresa,
el valor teòric de cotització de els accions disminueix. Aquest fenomen
s’anomena “efecte desplaçament” o “crowding
out”.
Ara bé, dins el marc de
la unió Europea, considerant la situació macroeconòmica del país, en concret una
taxa d’atur disparada, nivell d’endeutament en el sector privat (economies
domèstiques i sector financers) i el sector públic amb greus dificultats, un
dels sectors que havia estat motors de l’activitat (sector immobiliària i de la
construcció) completament paralitzats: quines
possibles vies de sortida podem tenir? Quines
polítiques s’haurien de seguir per estimular la inversió, atraure inversió
exterior i aconseguir un creixement sostingut? Quines són les oportunitats i amenaces?
Tractaré analitzar tot
seguit la realitat que ens envolta per tal d’intentar albirar possibles
solucions o vies de sortida.
En primer lloc, hem de
descompondre els problemes en tres o quatre eixos principals:
-
Sector públic i el problema del deute.
-
Sector privat: focalitzat en el sector
financer.
-
Sector privat: focalitzat en el sector
empresarial no financer.
-
Economies domèstiques: atur, renda i
demanda agregada.
1. Sector
públic i problema del deute:
La situació econòmica general
depauperada per l’explosió de la bombolla immobiliària que alimentava un
creixement econòmic basat en el consum i l’endeutament de les economies
domèstiques, ha esdevingut amb una situació que es tradueix en termes
macroeconòmics en elevades taxes d’atur, problemes d’endeutament de les
economies domèstiques, dificultats de productivitat internes i competitivitat
exterior, reflectides en l’evolució d’una balança de pagaments negativa que
provoca una dependència del finançament exterior. La conseqüència de l’evolució
negativa de tots aquests indicadors macroeconòmics és l’augment de la prima de risc que ha de pagar tant el sector exterior, com
el sector financers i sector privat per finançar-se.
Ara bé, segons s’articulin les
polítiques públiques i privades, aquests efectes adversos es poden revertir i
canalitzar per generar unes expectatives positives capaces d’invertir la tendència, l’estratègia a seguir és molt
senzilla, tot i que ha de permetre oscil·lacions
estacionals a l’alça, el motiu rau en el funcionament dels mercat
secundaris, la renda pública opera al descompte, la qual cosa significa que les
carteres generades pels inversors institucionals, sempre i quan el tipus
d’interès baixin, poden rendibilitzar per sobre del tipus d’interès immunitzat
prèviament en la cartera que garanteix un rendibilitat mínima a la cartera.
Sabent aquest funcionament, articular les polítiques que permetin augments de
la prima de risc i disminucions de la prima de risc, jugant entre el llarg
termini i el curt termini, facilitaran el finançament del sector públic,
marcant una clara tendència cap a la disminució de la prima de risc; ara bé
dependrà del destí on s’apliquin aquests recursos, perquè aquesta tendència
confirmi el retorn de la inversió, per això s’han de focalitzar en millorar la
productivitat interna i la competitivitat exterior.
El funcionament d’una cartera
immunitzada de renda fixa és el següent: un inversor institucional cap diners
corresponent a l’estalvi dels inversors o dipositants que tenen un perfil
inversor determinat, normalment centrat en llarg termini i unes taxes de
rendibilitat mitjanes; per garantir aquesta inversió la cartera s’immunitza a
través del l’instrument de càlcul
anomenat duració, fórmula que tracta
d’equilibrar el risc del preu i risc d’inversió d’una cartera formada per
diferents tipus de renda fixa amb rendiments i venciments diferents, el que
significa que amb una estructura del tipus d’interès plana, la duració de la
cartera és una mitjana aritmètica de les duracions dels títols que integren la
cartera, ponderades pel percentatge de la cartera invertit en cada títol, la
fórmula és la següent:
D’aquesta fórmula es
desprèn a través del estudi de l’elasticitat dels títol, que les variacions relatives entre els preus dels
títols no estan afectades pels canvis que pateixi el tipus d’interès, sempre
que la seva duració sigui la mateixa. Per tant, independentment de les seves
característiques, els títols amb la mateixa duració són intercanviables pel fa
al risc del tipus d’interès[1].
A partir d’aquest
anàlisi de l’elasticitat de la duració podem arribar a una expressió que ens indica que el risc de reinversió i el
risc de preu tenen una relació inversa respecte del tipus d’interès, teorema de la immunització de carteres:
L’aplicació d’aqueta
fórmula a una cartera ja constituïda ens indica que un decrement del tipus d’interès, té com efecte un augment del
valor de liquidació de la, a causa de la relació inversa entre el valor
financer i el tipus de valoració. Altrament, com la reinversió es produirà a un
tipus inferior, aleshores el valors de renda variable seran més atractius,
provocant un incentiu a comprar renda variable que analitzarem en el proper
capítol, alhora que augmentem la rendibilitat de la cartera que teníem immunitzada.
En termes gràfics l’evolució
de la tendència estacionalitzada en el mig i llarg termini podria ser la següent
si la política d’inversió pública segueix una estratègia cap a l’economia
productiva, seguirà aquest perfil:
Per què succeeixi
aquesta tendència descendent què hauria de succeir en l’economia Espanyola?
Bàsicament que les expectatives dels principals indicadors donin senyals de
poder-se disminuir, és evident que les estratègies que s’haurien de seguir des
del punt de vista de la despesa pública, haurien d’estar encaminades a millorar
la productivitat dels sectors productius que aporten major competitivitat al
model productiu espanyol, és a dir que permeten aconseguir millorar les exportacions
dels sectors motors de l’economia espanyola, pensar en construir un corredor
central per exportar pernil de pota negra, no penso que pugui ajudar a millorar
la competitivitat; ara bé, donar sortida efectiva per tren a tots els productes
hortícoles que es produeixen al llevant, així com tota la producció industrial
de la costa mediterrània, sí que pot contribuir a millorar les expectatives i
ajudar a les regions productores de pota negra a aconseguir economies més
productives. Millorant la seva educació, per tant invertint més en educació no
pas en cosir en vies de ferro desertes el territori.
2.
Sector privat: sector financer
Els efectes de l’expansió del
crèdit per finançar el consum privat i la bombolla immobiliària, mitjançant un
endeutament exterior, ha tingut com a conseqüència que els problemes de
solvència i liquiditat que han està sofrint el sector financer espanyol. Els efectes d’aquest problemes de solvència i
liquiditat es manifesten en una deficient circulació del flux de diner, aquest
flux és necessari per alimentar el muscle de l’activitat productiva per
efectuar inversions, generar llocs de treball i estimular l’economia.
Altrament, la situació de
desconfiança no ajuda gaire a aquesta situació, ja que obliga als bancs a re
capitalitzar-se per assegurar una major solvència, alhora que a provisionar
actius financers i no financers amb un grau de depreciació més alt del normal.
No hem d’oblidar que a la comptabilitat dels bancs es regeixen per les NIIF, on
els actius es valoren aplicant criteris de valoració segons el mercat, el que
implica establir valoracions segons les expectatives del mercat (valor net
realitzable, valor en ús, valor actual cost amortitzat...), tots aquests
mètodes de valoració tenen un component conjuntural en el seu mesurament, és a
dir que el factor desconfiança de l’economia espanyola té una clara
repercussió. Per exemple, si una entitat té una cartera d’edificis la valoració
que se’n farà d’aquest no serà la mateix, si la perspectiva és que es puguin
vendre en el termini de dos anys que en el termini de cinc anys, ja que el
càlcul del valor actual no obtindrà el mateix valor. La depreciació provocada
per crèdits de dubtós cobrament no serà la mateixa si en percentatge hi ha més
gent que pugui fer front als seus crèdits.
És evident que la proposta
adoptada per la Unió Europea sembla la més intel·ligent, recolzant la banda
mitjançant el fons de rescat europeu a través del FROG; ara bé, algunes
entitats hauran de ser supervisades amb mecanismes de control que considerin
paràmetres econòmics i no polítics la gestió d’aquestes.
Els bancs han de guanyar diners
al igual que qualsevol empresa, però hi ha dos camins per guanyar diners: el
primer, alimentant la bombolles que orienten i focalitzen els recursos en
sectors d’elevat risc, provocat per la pròpia febre de creixement que atrau
recursos humans, materials i financers, fins que s’esgota de manera ràpida,
finalitzant amb una paràlisis que esfondra l’economia; o bé, distribuir el risc
de negoci en sectors productius diversificats que produeixin riquesa i benestar
en la població en el mig i llarg termini, assegurant un bones rendibilitats
dels actius i préstecs efectuats per la banca comercial. Aquesta és l’estratègia
que ha de seguir la banca si vol aconseguir un retorn de la inversió i
rendibilitats adequades, és a dir el que s’anomena suport a l’economia
productiva, i defugir de l’economia especulativa, sense renunciar-hi.
(Càlcul analítics sobre gestió de
carteres de crèdit i gestió estratègica per més endavant).
3.
Sector privat: una aproximació al sector
empresarial no financer
En el primer punt hem fet
al·lusió al efecte desplaçament de la inversió pública per la inversió privada,
fent un descomposició analítica sobre els factors que provoquen aquesta, on
evidenciat que la prima de risc és un dels factors que intervenen en el curt
termini en la cotització en els mercats de les empreses present en els mercats
organitzats; ara bé, aquesta afirmació és vàlida en el curt termini, ja que les
empreses no poden efectuar canvis substancials en els actius que produeixen el
seu valor afegit.
Ara bé, si considerem el mig i
llarg termini, una cotització de baixa fa que millorin les expectatives
individuals, ja que a mateix benefici en termes absoluts un valor cotitzat
inferior fa que el valor de la rendibilitat sigui més alt. Aquest efectes és
positiu, ja que permet un augment de romanent o les reserves, és a dir
disminueix el palanquejament[2]
i augmenta auto capitalització. Aquesta circumstància té com efecte un augment
de la disciplina dels dirigents i directius alhora d’endegar nous projectes d’inversió, disminuït la minsa
visió enlluernada per resplendor de les polítiques monetàries expansives amb
crèdit abundant i tipus d’interès baixos, els quals contribuïen a alimentar la
bombolla immobiliària provocant un efecte “febre de l’or”; on les empreses
centraven els seus recursos inversors en actius financers especulatius, més que
no pas en actius no corrents de les pròpies expectatives de negoci o bé de la
cartera de control. Aquesta situació és tan vàlida per empreses que cotitzen en
mercats organitzats com ara també empreses no cotitzades.
Tot que les empreses no cotitzades,
la seva valorització no està en relació amb la dependència dels mercats
organitzats de capitals, sí que el destí de les seves inversions tant
financeres com de la pròpia activitat es veu influenciada per aquesta situació.
Per tant, ara és el moment del
canvi de model productiu, ja que les grans empreses poden generar oportunitats
de negoci a les petites i mitjanes empreses, si aquetes despleguen projectes coordinats
en xarxa que recolzin el creixement de les grans empreses cotitzades.
Un altre aspecte a considerar són
les mesures fiscals per mantenir els ingressos fiscals i disminuir costos, una
rebaixa de les cotitzacions a la Seguretat Social, significaria una disminució
de costos per les empreses (si es permetessis bonificacions per les empreses
que contractessin llocs de treball focalitzades en l’exportació, en la mesura
que no es consideri una ajuda d’estat, aquest opció seria òptima), conjuminat
amb un augment de tipus impositiu aplicable a grans empreses en trams de
beneficis superior a una determinada quantitat aquesta mesura seria un revulsiu
tant per l’increment de l’activitat pel mercat interior, com exterior.
(el desenvolupament analític dels
efectes l’efectuaré previ cobrament...)
4.
Economies domèstiques: atur, qualificació, renda i demanda agregada.
Les economies domèstiques veuen
minvades les seves possibilitats de consum per una banda per les expectatives d’atur,
per altra pel gran endeutament que arrosseguen desprès de la “belle époque” que hem travessat i
finalment, per la devaluació interna que hem hagut de suportar. Alhora, també
hem hagut de fer front a un augment impositiu que ha disminuït el poder
adquisitiu.
Amb aquesta situació, només resta
millorar la formació tant de la mà d’obra ocupada, com de la desocupada, perquè
podem estar preparats per fer front al canvi de model productiu que hem de fer
front.
L’austeritat serà un valor que
ens permetrà alliberar temps per augmentar la nostra qualificació i habilitats
que poden permetre a les empreses arranjar nous projectes d’inversió i abastar
nous mercats.
Per tant, tot i l’elevat
endeutament, si som capaços d’aconseguir donar aquest pas addicional, el país
es pot col·locar en un posició competitiva millor per endegar la sortida de la
crisis.
[1] Hicks va
calcular l’elasticitat del valor d’un títol Vr respecte del factor
financer amb el tipus de mercat (1+ Im). L’elasticitat ens informa de la relació entre els canvis percentuals
d’una funció respecte d’una variable.
[2] http://www3.cfo.com/article/2012/4/capital-markets_milano-theriault-fortuna-wacc-tsr?utm_source=feedburner&utm_medium=feed&utm_campaign=Feed%3A+cfo%2Fdaily_briefing+%28Latest+Articles+from+CFO.com%29
Descarregar fitxer
Subscriure's a:
Missatges (Atom)