L’EXERCICI DEL DRET DE VAGA ÉS MOLT LEGÍTIM PERÒ OBSOLET

La manifestació del dret de vaga neix com un mecanismes de defensa dels treballadors a rel de les condicions infrahumanes que imposa els processos d’industrialització derivats de la revolució Industrial originats en decurs del segle XIV, on neix una nova classe social la burgesia amb poder adquisitiu suficient com gaudir de l’esforç de la classe treballadora explotada per obtenir un producte destinat a satisfer les necessitats de les classes benestants. Ara bé, què succeeix a partir de mitjans del segle XX fruit dels avenços en el progrés tècnic i econòmic, els processos d’estandardització evolucionen cap mètodes de producció més diferenciats, permeten ampliar la gama de producció de forma que es beneficiïn cada cop més els diferents estrats socials, és a dir aquest procés de transformació permet produir un producte exclusiu per la burgesia, recordem la frase de Henri Ford “no m’importa produir cotxes de qualsevol color sempre que sigui negre”, vehicles accessibles per classes benestants, aquesta evoluciona cap la producció diferenciada per models que permet un ventall de possibilitats més ampli en quan a gamma i preus, ampliant la capacitat de consum cap estrats socials amb menor poder adquisitiu, aquí hem de destacar mètodes de gestió empresarial innovadors com el ideat per Jonh Nash amb el famós equilibri competitiu, on no cal adreçar els objectius de la producció a un únic públic objectiu per a perseguir la rendibilitat, sinó que podem distribuir els costos amb un marge més petit a una gamma més amplia, satisfent necessitats d’un ventall social cada cop més estens de las societat. Doncs, bé el dret de vaga en les etapes inicials d’aquest capitalisme era socialment efectiu, ja que impedia a la única classe social que es beneficiava dels fruits del treball de les classes populars. Ara bé, què succeeix en economies modernes i avançades, suficientment diversificades, on tothom gaudeix d’una àmplia gamma de productes i serveis? A qui beneficia una parada general en la producció de bens i serveis ( on metro, bus, escoles, hospitals...) es paralitzen aconseguint un estalvi d’energia i recursos per la nació, no és si més no una retallada addicional a les que ja han consumat el govern? Aquestes són qüestions que m’envaeixen, quan examino amb tots els meus respectes aquest dret inalienable que tot treballador té, quan els seus drets fonamentals es vulneren. Jo penso que la millor forma de lluitar contra la indignitat del malestar actual, és cercar formes i relacions productives que amb el mateix o inferior esforç beneficiïn cada cop a més població, això ens farà pròspers a tots i millorarà les nostres vides, en la meva opinió hem de donar un pas addicional com societat per incorporar noves formes productives i relacions laborals que facilitin integrar models productius més competitius. Tinc la sensació que estem restaurant l’antic règim, sucumbint als desitjos més conservadors d’una classes benestant aristocràtica-burgesa-treballadora que ja li estan bé les coses com estan. Amb tots els meus respectes i tant debò estigui equivocat. Afegitó: al meu entendre hem de buscar altre formes de mostrar el descontent, aquesta fórmula en la societat del coneixement és mostrant alternatives, buscant noves relacions, contruint noves arquitectures de funcionament que permetin una millor eficiència i eficàcia en els esforços del conjunt de la societat per produir bens i serveis que satisfacin més necessitats amb menys recursos.